Història d’un cartell
Va ser just al començament de l’any, un diumenge qualsevol, aparentment. Una passejada aprofitant el soleiet. Una fotografia per fer provatures, cercant idees i combinacions de colors. No sé si el dia era estrany perquè passaren coses estranyes, o passaren coses estranyes perquè el dia era estrany.
La sorpresa va ser visible al revelar la fotografia a la cambra fosca —les cambres fosques d’ara no són com les d’abans—. Devia haver un llum estrany que no havia percebut, potser el dia era estrany. A la façana varen aparèixer mil colors, i també varen sorgir dos cartells, un que havia estat, i un que encara no hi era.
Sempre pensam que el futur està després, però el temps no avança en línia recta, encara que ho pensem.
Allà sortia tot. Només calia copiar el futur que sorgia al quarto fosc.
Llums diferents, imatges que no hi eren. Molts de llums, i després molts de dies immòbil mirant només el blanc del sostre. Però el blanc tampoc era blanc. Primer era negre, molt negre, després gris, i s’anava tornant blanc, després sorgien alguns colors que tot ho canviaven. No ho sé si canviaven els colors, pot ser els renous del carrer donaven color al sostre blanc, que després tornava grogós, fins que de cop, per separar un dia d’un altre, tornava a ser negre negre, o negre d’avorriment, o negre de por, o negre d’esperança.
Àngel!!! Vaja foto i vaja CARTELL,! Cada vegada et superes. Preciós i de veritat, has tingut molt de gust en la seva tria.
M’ensenyaràs a fer fotos com aquestes? Gràcies guapo! Enhorabona!!!
Per fer una foto així cal sortir al carrer un dia normal però que sigui especial, i dir-li a la màquina que posi els seus sentiments en la feina. Això és una màquina realitzada i feliç.
Àngel, jo crec que vaig nèixer amb una màquina de fotos aferrada a l’orella… i hi poso tot l’amor del món en cada una, i fins ara no m’han sortit amb aquesta poesia… insisteixo. M’has de fer un curset accelerat…
Angel: artista!!
Jo també vull sortir al carrer un dia qualsevol com aquest. Mira que ho tenia aprop i no ho vaig saber apreciar!
Jo també vull fer fotos com aquesta!!
JJ
Jo crec que n´Angel mira amb uns altres ulls i escolta amb unes altres orelles. M´hi fixava ahir quan el vaig afinar escoltant el nostre Cor d´Esporles al Paseig del Born.Diven de les dones que tenim un sest sentit i com més passa el temps crec que no cal ser-ho, tots el tenim dones i homes, només cal fer-nos mes endins de nosaltres perquè ell pugui sortir a la llum i florir i mostrar-nos les coses belles com les que fas tu Angel. Gràcies
Pot-ser tens molta raó, perquè només puc veure-hi bé quan ting els ulls ben tancats, i només sé escoltar quan el silenci es fa ben gran.
Una presentació fantàstica. Enhorabona Àngel!.
Qué bonito todo. Se alegra el alma y el cuerpo con tanta buena onda!
Quins comentaris tan bonics que feu!
Vaig sentir un dia una cita que deia que l’art transforma a les persones que el practiquen. Amb el pas dels anys sent que és una veritat.
Però estic segur que per a que l’art transformi a la persona, ha d’haver-hi unes altres persones que valorin el que un fa, i s’estableix un motiu per seguir-se expressant amb el que sigui.
Vos estic molt agraït, perquè amb les vostres paraules em doneu l’empenta necessària per a esforçar-me en apendre petites coses cada dia.